La veu és la protagonista en tres obres imprescindibles del repertori simfònic-coral del Romanticisme: una petita joia de Beethoven i dues obres fonamentals de Brahms. La bellesa i l’exigència tècnica destaquen de la mateixa manera en unes partitures que compten amb textos dels grans poetes alemanys del segle XIX: Goethe, Schiller i Hölderlin Continuar llegint
Com a preludi, la simfonia més popular de Schumann. Quan Schumann es va instal·lar a Düsseldorf, va oferir al públic una obra fresca, alegre i plena de referències a la música popular. L’èxit d’aquella simfonia va ser immediat i encara ara ens encomana optimisme des del primer compàs. Beethoven va musicar un poema de Goethe amb dues parts ben contrastades: la manca de vent obliga el vaixell a quedar- se a port, però, quan s’inflen les veles, el viatge comença. Brahms va compondre un lament musical desbordant d’emoció quan va saber que havia mort el pintor Anselm Feuerbach, però també va fer un cant a l’esperança amb El cant del destí, una obra que els cors afronten com un gran repte per la seva dificultat i, alhora, per la seva intensitat.
